Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

diumenge, 11 de juliol de 2010

Directa al cor especial Domingo Mulà.

Avui diumenge 11 de juliol, en Josep Creus amic i company al llarg d’uns quants anys de Domingo Mulà, ha dedicat en exclusiva tot el programa del diumenge al matí, Directa al Cor, a recordar-lo.
Han passat ja més de dues setmanes des de que ens va deixar i ha estat molt emotiu tornar-lo a escoltar un diumenge més, com sempre per la ràdio. A partir d’ara els diumenges al matí hi haurà un buit que per més que s’ompli d’altres coses, res farà que no el trobem a faltar.




Domingo, gràcies un cop més per tot el que ens has donat i ensenyat.
Sempre et portarem al cor.

Podeu escoltar el programa clicant al següent enllaç:

Directa al cor, programa de Ràdio Malgrat dedicat a la memòria de l'estimat amic Domingo Mulà

Tot els qui vulgueu deixar unes paraules, ho podeu fer a través dels comentaris.

dijous, 24 de juny de 2010

Per a tu Domingo Mulà, allà on siguis.


Ahir 23 de juny, el nostre amic Domingo Mulà ens va deixar.

Em fa mal i ràbia escriure-ho, encara no m'ho puc creure.

Vaig començar-li aquest blog amb el bon propòsit de donar a conèixer a tothom, la seva trajectòria, la seva passional manera de recitar la poesia, amb aquest sentiment com ha fet sempre, sentint-la com si visqués en la seva pròpia pell cadascuna de les frases escrites.

Fa res, quatre dies que em deia, amb els ulls brillants d’il.lusió, com aquest blog l’havia tornat a la vida, i ja veieu quines coses que té la vida, justament quan un creu que la recupera, així, sobtadament se’n va.


“Estimat Domingo, ens has deixat, però allà on siguis, vull que sàpigues que ha estat un plaer compartir amb tu tantes bones estones.

Persona amable i de bon cor, que m’has omplert tantes vegades els ulls de llàgrimes escoltant-te recitar poesies amb aquesta gran passió...

Avui se m’omplen un cop més els ulls de llàgrimes, llàgrimes que com sempre m’arrenques del cor, el teu adéu em dol, si, molt, però em reconforta pensar en la sort que he tingut en haver-te conegut i dir-te que ja sempre més formaràs part de la meva memòria.”

Gràcies per tot el que m’has regalat, ben segur que et trobaré molt a faltar, però mai t’oblidaré.

Anna

diumenge, 6 de juny de 2010

Un diumenge més al "Directa al cor"

Avui diumenge, l’estimat amic Josep Creus m’ha convidat un cop més al seu programa “Directa al Cor” que s’emet a Ràdio Malgrat.

He tingut la sort de que ho gravessin i aquí us deixo per a tots els meus amics i amants de la poesia, aquesta gravació del meu pas pel programa.

Espero poder deixar-ne encara moltes més i no puc més que donar-vos les gràcies a tots i a totes per aquestes meravelloses coses que em dieu, us ho agraeixo de tot cor.

Domingo Mulà.

Si cliqueu sobre el següent enllaç podreu escoltar el programa

http://www.fileden.com/files/2010/3/22/2800959/Directa%20al%20cor%206%20de%20juny%202010.aac

dissabte, 13 de febrer de 2010

Una mujer de la calle

UNA MUJER DE LA CALLE de RAFAEL DE LEÓN



En tu boca una sonrisa,
en tu cara dos lunares,
luna en tus ojos de noche
y en tu cabello azabache.
Palomas eran tus manos
bronce moreno tu carne
en tu reír una entrega,
en tu mirar, un desplante.

Así te vi una mañana
en la esquina de una calle.
Me dejaste tu mirada
mientras ceñía tu talle,
mi beso te supo a vino
el tuyo me dio más hambre
y me trajo sin querer
aromas de castidades
como si fueses mujer,
que no supiera de darse.

Tu cuerpo lleno de huellas
de otros besos y otras hambres,
me regalo unas caricias
que no quisiste cobrarte
y aunque estas hecha en el barro
y eres mujer de la calle,
llorabas arrepentida mientras
ardía tu sangre, pero
te llame bonita, mi boca
volvió a besarte
y tu pena se perdió
como un suspiro en el aire.

La gente que siempre dice
decía sin apiadarse: -que una mujer
de to el mundo,
no se busca pa casarse.-
Pero yo que te quería
no hice caso de nadie.
Te corteje en la ventana
como los hombres cabales
y una mañana, allá a la iglesia
vine contento a buscarte
y te puse en ese dedo,
un anillo de esponsales.

Vestí tu alma de blanco
y la saque a pasearse,
quité las malas ideas
que iban a atormentarte
y tuviste el apellido
que a ti, te negó tu padre.
Nada te faltó en mi casa
nada más podía darte.

Lavé tu cariño puro
el barro que amontonaste
y te cambié con mis besos
hasta el color de la carne.
Lo que no pude cambiar
fueron esos dos lunares,
ni pude quitar jamás
por más que quise obligarte,
de tu sonrisa, esa entrega,
de tu mirar, el desplante.

La gente clavó en mi pecho
como navajas cortantes,
murmuraciones que fueron dolor
con que me pagaste,
cometiendo esa vileza,
has deshecho dos hogares
el nuestro y el de esos niños,
que se han quedao sin padre.

Lástima me da de ti,
vergüenza me da mirarte
no me vengas a decir
que tengo que perdonarte
porque me quieres aun
y yo no puedo olvidarte

La mortaja de mi pena
han sido esos dos lunares,
esa sonrisa de entrega
ese mirar sin desplante,
son muchas provocaciones
para que un hombre de coraje
tenga tranquilas las manos
y las ideas cabales.

Me estas volviendo loco,
me estas quemando la sangre,
con esa humildad fingida
con que quieres engañarme.
Vete, al lugar que te cuadra,
vete a esperar que, en la calle
te machen con unos besos,
que luego habrán de pagarte.

Vete mujer, no me llores,
no vengas a provocarme,
que en mi corazón
la pena solloza por soleares
y los bronces de un cariño,
tocando, están a funerales.

Vete al lugar que te cuadra,
a calmar soeces hambres
y llenarte el corazón
de cosas inconfesables,
que una mujer como tú,
solo sirve pa mancharse.

Estás fundida en el barro,
eres mujer de la calle.

La barca

LA BARCA de MANEL MARINEL.LO, Llibre "Prosa i Vers" de 1913



A la sorra, abandonada
patint serenes i sol,
hi ha la barca més gemada
de la platja de Sant Pol.
Pobre barca! Ella algun dia
prou les onades partia
i a l’horitzó es dirigia
com l’ocell que emprèn el vol.

De nom li deien “L’Aurora”
i era una albada talment.
Ben tallada, voladora,
com la feia córrer el vent!.
Quan eixia de pesquera
a totes deixava enrere
i tornava la primera
a la platja mansament.

El patró que la manava
era en Pau, amo i patró,
El mariners que portava
els cinc fills del pescador.
Quan de pesquera venia
ne voleu més que alegria!
Ja tot Sant Pol ho sabia
que ella duia el peix millor.

La gent de mar envejava
a n’en Pau l’ermosa sort
que sempre l’acompanyava,
i deia: -Farà un tresor!-
I en Pau, sens altre taleia
que els seus cinc fills,quan els veia
tan gemats i tan bons reia;
reia, l’home, amb el tot el cor!.

Més la mar és tan ermosa
com traïdora,i, una nit
tota serena i flairosa
que semblava un llac dormit,
quan allà en la llunyania
l’ultima barca es fonia,
ella, folla, es removia
lluitant amb el vent ardit.

I el vent va cridar l’oratge
i aquest arribà corrent:
udolava el tro salvatge
xiulava l’onam furient
i les barques açorades
sens timó, esquarterades
a cavall de les onades
eren joguina del vent!.

El pobre Pau,que es trobava
a terra, va llençar un crit:
els fills que tant estimava
tots sols havien sortit.
Més el temporal cedia;
ja alguna barca venia,
quan la seva arribaria,
prou angoixa, prou neguit!

Com que era tan voladora,
“L’Aurora” vingué aviat:
portava el gran, a la proa
o ferit o desmaiat.
El petit, amb la mirada
en el seu germà clavada
assegut a la bancada
semblava un boig rematat.

Els altres tres no tornaven
perquè els havia engolit
la mar fera, quan lluitaven
amb l’oratge amb cor ardit.
Ni la seva jovenesa,
ni el seu tremp, ni sa ardidesa,
els lliuraren d’ésser presa
de la mort aquella nit.

I és per això que, abandonada,
patint serenes i sol,
hi ha la barca més gemada
a la platja de Sant Pol.
I, quan apunta l’aurora
i l’ona brunz somniadora,
tot guaitant la barca, plora
un vellet, que fa condol!

El meu gos amic fidel

EL MEU GOS AMIC FIDEL



Si es cert
que no tens més glòria
que la que et donem aquí,
deixa’m ser el teu amic
i per mi serà una joia,
que joia és poder estimar
aquell que tant ens estima
i a canvi d’un xic d’amor
ens donaria la vida.

Recordo quan de menut
eres com una joguina
igual que felpa i cotó
potser de seda molt fina.
Anaves amunt i avall
com una baldufa xica
i tots els teus acudits
ens feien gracia
i somriure.

Arreu trobaves bon llit
entre draps i sabatilles
i acurrucar-te als meus peus,
era com una delícia.

Amb una pilota vella
feies les mil correries
i com un infant mimós
esperaves les meves carícies.

Ara ja t’has fet gran
com a tots,
et passa la vida
els anys fan que et falti
la il•lusió, el goig
i el delit de viure.
És mes trist el teu mirar
els teus ullets,
no somriuen
i quant t’acariciem el llom
ja no ens llepes,
sols ens mires.
No ens deixis amic fidel
que encara ens dones alegria
es igual si t’has fet vell,
tot va morint cada dia.

Quan arribi el darrer moment
que això també
és llei de vida
et posaré baix d’un roser
potser sota una alzina
i quan no ens vegi ningú
aniré a fer-te companyia
i si se m’espurnen els ulls
diré: -“ Déu, Déu és per culpa de la ventisca”
perquè plorar per un gos,
hi ha molta gent que ho critica.

dijous, 11 de febrer de 2010

L'Hostal de la Glòria

L’HOSTAL DE LA GLÒRIA de JOSEP MA. DE SAGARRA



ANDREU
Glòria... què hi tens, en la blancor del rostre?...
Digues, què hi tens, en aquests ulls mullats?...

Per caritat... acosta’t... una mica,
que no veus que tremolo i que tinc por?...

Si en el teu cos hi ha un cervell que mana,
si tens un nas que olora de debò,
digues, per què vas dur-me la germana,
si tu la coneixies més que jo?...
Per què a tres passes de la nostra alcova
li vas parar la cambra de dormir?
Si tu li coneixies tant la roba.
Glòria, per què me l’has portada aquí?
És clar, tu dius: “Quan l’hostalera es lleva
només pensa en la feina de l’hostal.”
Si, Glòria, jo ja ho sé, que la és culpa meva;
de vegades tot ve tan natural,
i de vegades la tempesta s’arma...
Em mires, eh? te’n burles?... Però no!...
No et pensis que ara vagi a disculpar-me;
em demanes que parli sense por?...
Doncs sense por! Aquí em tens. Jugo la carta
de la sinceritat. Jo sóc l’Andreu,
l’home que ha estat a punt d’abandonar-te
i ho feia sens saber-li gens de greu.
No perquè tu deixessis de ser bona
ni el teu tracte no fos lleial i just,
sinó perquè el color d’una altra dona
de moment li venia més de gust.
I per aquella febre enverinada,
que amb el que tens no et deixa satisfet...
i per... ganes de fer una bretolada
i veure el pa que hi donen quan ja l’has fet.
Si, Glòria, si, passem tot el sant dia
tirant per casa, amuntegant profit,
amb egoisme i amb gasiveria,
i després no volem que sigui dit.
Som bons – quina bondat més confitada!-,
però bé que ens atipa el mateix so,
i entra el desig de fer una campanada
i d’ensenyar les ungles de debò...
Sents aleshores que una veu ve a dir-te
que ets un covard, que no ets de nervi viu...
Et toquen el punt flac per decidir-te!
I quan és una dona que t’ho diu,
una dona ni bona ni dolenta,
i que per ben plantada no l’esculls,
però que té una boca violenta,
i un sofre de malícia al fons dels ulls,
aleshores t’arrapes a les mitges
d’aquesta dona com un bri de boll,
no guaites les entranyes que trepitges
i vas on ella vulgui com un foll.
I així he estat jo... fins ara fa mitja hora.
Sense poder veure... ni escoltar...
Però acosta’t un xic més a la vora,
acosta’t, Glòria... i deixa’m reposar...
He estat així, un malalt, encès de brides,
insensible al teu plor, a la teva sort,
aguantant unes dents desvergonyides
que et mossegaven el mugró del cor,
fins que la vella m’ha estirat la ganya,
i m’ha fet: “Tu què et penses, presumit?,
si és la Glòria, si és ella qui t’enganya;
si et jutge l’ha fet seva en el teu llit.
No t’ho vols creure, eh? doncs puja l’escala.”
I jo he quedat perdut i vacil•lant,
com esparver que l’han ferit de l’ala;
com quan te’n adones d’un perill molt gran.
I aleshores allò, la gran follia,
la bretolada, ja no em dóna set;
deixo de ser aquell home que somnia
per ser l’home que agafa el ganivet.
Que defensa el que és seu
que es treu la nyonya
que estreny fort les dents
per a donar el pit
i com la llum, l’escalda de vergonya
té la mà dreta disposada a tot.
I en aquell moment véns tu, i ell al darrera;
jo m’amago i escolto planys i crits,
i el que deien el jutge i l’hostalera
ha pintat de vermell els meus sentits.
Tal lladre dels insults i les audàcies
et dic, tant si tu em creus com si no em creus,
que jo li hauria de donar les gràcies,
i fins hauria de besar-li els peus.
Perquè intentant aprofitar-se i riure,
perquè volent desfigurar-me el front,
m’ha fet veure el teu cor encès i lliure
com la cosa més bella d’aquest món!
M’ha fet veure la dona que tenia
i que vaig oblidar, flac de cervell,
perquè de tant mirar-la cada dia
se m’havia tornat l’esguard mesell.
Després d’haver estat viva i baladrera
la teva galta a poc a poc s’encén,
i ara ets la Glòria de la nit primera
amb una mica més de sofriment.
Et miro a tu, i la teva força em lleva
tota la brossa del meu mal camí,
i beneïda siguis, dona meva,
perquè ara fas que jo em retrobi a mi.
I sigui aquell d’abans, que se consola
demanant-te perdó, escanyant orgulls,
amb un cor perquè hi càpigues tu sola
i amb llàgrimes al voltant dels ulls!

Quince años

QUINCE AÑOS de LUIS ESPAÑOL



-Ya tengo quince años madre,
y esta cazadora vieja
pa los domingos no hace
que apice una cosa fea,
que está rota de por dentro
y apedazá de por fuera.
Al chico de la Milagros,
le han comprao una chaqueta
pa ir los domingos al baile…
¡Es preciosa! ¡Si la vieras!
Paice igual que un señorito
de esos que vienen pa fiestas.
¡Quiero una chaqueta, madre!
bueno, madre, yo quisiera,
si tu pudieras mercarla
una igual, igual que aquella
para vestir domingos.
Pa bailar con la Miguela
que no me quiere bailar
porque no llevo chaqueta.
El hijo de la Milagros
si que pué bailar con ella
y a mí me da mucha rabia
verles juntos toas las fiestas-.

-Hijo mío, lo que pides
vale muchas, muchas perras
y nosotros no ganamos pa
vestir de cosas nuevas.
Que no diera yo, mi vida,
pa poder comprarte prendas
y que estuvieras más guapo
que tos los que hay en la aldea
y te bailara una moza
más guapa que la Miguela.
Pero no podemos hijo
que no tenemos hacienda-.

El chico se queda triste
y la mujer piensa y piensa
si con aquellos ahorrillos
que guarda allá, en la alacena,
el pequeñito rinconcito
que guarda por si ocurriera
alguno de aquellos males
que vienen y no se esperan,
podrá comprarle al chiquillo
la prenda que tanto anhela.
Pero piensa que doblando
su cotidiana tarea,
podrá otra vez recogerles
y hará feliz al chavea.
Y lo coge de la mano y se lo
lleva a la tienda
y el chico salta de gozo
porque va a tener chaqueta.

Duró poco la alegría
aquel dinero no llega,
no llega ni a la mitad
de lo que vale la prenda.

Las lágrimas en los ojos
de la mujer dejan huellas.
El chiquito de las traga,
es un hombre y la consuela.

-No te apures, ya otro día
mercaremos esa prenda,
sabes, con ese dinero
compra la manta pequeña,
que Toñete tiene frío
cuando de noche se acuesta.
¡Cómprale la manta, madre!
¡es tan pequeño el chavea!
Yo ya soy grande, ¿comprendes?
Llevo quince años a cuestas.
¡Abrígale al pequeñuelo
que pa eso sí que te llega!-.

-Costo mochos sacrificios
recoger estas pesetas
pa que pudiera comprarte
tu americana de fiestas.-

-No importa, madre, no importa,
compra la manta pequeña.
Si la Miguela no baila
otra bailará por ella.
Yo ya soy un hombre, sabes
soy un hombre de una pieza,
yo voy bien con cazadora
¡pa que quiero una chaqueta!-

dimarts, 9 de febrer de 2010

Soleá del amor indiferente

SOLEÁ DEL AMOR INDIFERENTE de MANUEL BENÍTEZ CARRASCO



Ni rencores, ni perdón;
no me grites, no me llores,
lo nuestro ya se acabó.

¿Rencores?.. ¿Por qué rencores?
No le va a mi señorío
guardarle rencor a un río
que fue regando mis flores.

Tú me diste los mejores
cristales de tu corriente,
y no sería decente
maldecirte por despecho,
si sé que tienes derecho
a dar o negar la fuente.

Debo estarte agradecido
por tu generosidad;
tú me diste por bondad
lo que yo di por cumplido.

Me brindaste tu latido,
tu boca nunca besada,
tu carne nunca estrenada,
tus ojos siempre empañados
y los potros alocados
de tu amor en llamarada.

Me diste el beso primero
que es el que más atosiga,
y me diste la fatiga
de un cariño verdadero.

Me diste luna y entero,
tu corazón sin celaje,
me diste todo el encaje
de tu caricia en mi pelo,
y me regalaste el cielo
en tus ojos sin paisaje.

Por eso yo, bien nacido,
ni te odio ni aborrezco,
al contrario, te agradezco
todo lo que me has querido.

No me importa si te has ido
con tu barca hacia otro mar,
que yo no te puedo olvidar
por esa mala partida,
porqué odiar es, en la vida,
un cierto modo de amar.

Y que vengas a mi lado
para pedirme perdón,
el perdón es la razón
de volver a lo pasado,
y lo pasado... acabado,
que pasó... porque pasó.

¡Déjame que viva yo
sin perdón y sin rencores,
porque... por más que me llores
lo nuestro ya se acabó!

La Pubilleta

LA PUBILLETA, de FREDERIC SOLER (PITARRA)



I
Tenia cinc anys
i, pels viaranys,
com la perdiueta,
de l’alba a la nit
corria amb delit.
Més maca pobreta!
El rostre, preciós:
or el cabell ros,
la pell setinada;
les dents, pinyonets;
els ulls, estelets;
de tots estimada.
- Angelet del cel,
tothom amb anhel
li deia ma filla!
Si creixes així,
del Mas de can Pi
seràs la pubilla.-
Ella, sentir això,
deia: - Oh! Oh! Oh!
Que en tindré de coses!
Que rica seré!
Que maca aniré!
Que flors i que roses!
I anava al jardí
i es guarnia allí
el cap de ridorta,
i feia ramells
de llirs i clavells,
i, volta que volta!
Son pare era vell;
sa mare, com ell,
quaranta anys tenia.
- No temis ja pas;
pubilla seràs
d’aquesta masia.
- Angelet del cel
tothom amb anhel
li deia -, nineta!
Si creixes així
del mas de can Pi
seràs pubilleta.-

II
El mas de can Pi
un dia bullí
de tanta gatzara.
Hi havia bateig.
Em sembla que veig
al pare i la mare!
El vell, alegroi,
ja tenia un noi,
que son desig era,
- Veniu i mireu:
ja tenim hereu.
La meva fal•lera.-
-La mare amb neguit,
pensava, en el llit,
en la seva filla:
- Ja tot el que pot
tenir és un dot.
Ja no és pubilla.-
La noia, jugant
corrent i saltant,
cridava, innocenta:
- Ja tenim hereu,
veniu i mireu.
Ai, que estic contenta!-
I la gent entrant,
deia bromejant:
- I doncs, filla meva?
Què t’ha fet l’hereuet
que diu que t’ha tret
de caseta teva?-.
El pare que ho sent,
també li diu rient:
- Sí, sí, és veritat, filla;
l’hereu t’ho ha robat;
ja t’ha desbancat,
ja no ets la pubilla.-

III
- La noia d’en Pi
van començar a dir
està malalteta.
Va trista per tot,
no diu mai un mot...
Què et passa filleta?
- Res - ella va dient,
i flors va veient
i no se les posa.
- Pren un llessamí,
cull un tarongí,
arrenca una rosa.
- No -, diu quan ho veu -,
tot és de l’hereu;
ja no sóc pubilla.-
I així es va marcint
i es va esgrogueint.
- Ai, la meva filla!
Filla del meu cor!
Què tens, món tresor?-
plorant, li diu la mare.
- Mare, no em beseu
que són de l’hereu
aquests besos d’ara.-
Ja plora el petit,
ja li dóna el pit
la mare, angoixosa.
- Ell me l’ha robat! -
va dient, i s’abat
la noia, plorosa.
En va el pare diu
amb l’afany més viu:
- No temis, ma filla;
per això no se’t treu
si el nin és l’hereu
tu n’ets la pubilla -.
- Ai, no, pare; no!
Pubilla no sóc-
respon la pobreta.
I així es va aflaquint,
i així es va marcint
com una floreta.

IV
Al mas de can Pi
hi ha tant de tragí
que tothom va en dansa.
La noia se’ls mor.
La mare, quin plor!
Ja no hi ha esperança.
- Mare, no ploreu;
ja teniu l’hereu
per a consolar-vos.
- Ai, no, filla, no!
Jo em moro, si no
puc als dos besar-vos.
Quan està en perill,
tot el goig del fill
ens mata la filla.
Viu tu, mon tresor,
i tu del meu cor
seràs la pubilla.-
- Vaig, mare, sentint
que ja em vaig morint;
vestiu-me blanqueta,
i l’hereu, després,
que us doni diners
per fer la caixeta.
Preneu llessamins
colliu tarongins
i feu-me’n garlanda.
Si no ho vol l’hereu
no me la poseu,
ell, mare, comanda.
- Filla del meu cor!

La noia ja ha mort.
La mare la plora.
Un crit del cor treu:
- L’ha morta l’hereu!
I el veu a la vora.
I, donant-li el pit,
diu al nin petit:
- El plor, per ma filla.
Tu, hereu del tresor;
però... del meu cor
ella és la pubilla.-

dilluns, 8 de febrer de 2010

La Milana

LA MILANA de ARTURO CUYÁS DE LA VEGA

(A Pepe González Marín, el aeda moderno)



-Madre, ya anochece…
Ya empiezan a estar los caminos borrosos;
cierre esta ventana,
tranque bien la puerta, échele el cerrojo…
-¿Y por qué, mi vida?
Deja que entre a chorros
ese aire que huele a cantueso y a juncia;
con él de tus males sanarás muy pronto:
lo asegura el médico
y lo dicen todos,
que no hay medicina
como este airecillo puro y oloroso.
¡Respira muy fuerte,
respira muy hondo!
-Madre, tengo miedo:
cierre ese ventana, aunque quiero el rostro
volver, la mirada se escapa a clavarse
en ese sendero que baja al arroyo
y por él, lo mismo
que todas las tardes, camino del chozo,
vendrá la Milana, esa bruja maldita
que me hizo mal de ojo.
Siento que se acerca
que viene… Lo noto
en estos extraños temblores de angustia
y en este sofoco.
Está a todas horas metida su imagen
dentro de esta frente que es hielo y es horno.
¡Aquí está! ¡La veo!..., Cubierto de harapos
el cuerpo cenceño, desmedrado y corvo,
los ojos sumidos
y en las cuencas cárdenas, brillando en lo hondo,
dos puntos de fuego
como dos malignos chispazos diabólicos…
-Hijo, no te excites pensando tontunas;
¡si no hay brujas, tocho!
-Si, madre, las hay…¿Quién la tiene abrasados
de llanto los ojos?
¿Quién me trajo este mal que así me consume,
este roe-roe cruel, angustioso
como si tuviera en el pecho clavados
los dientes de un lobo?
No valieron drogas, ni emplastos, ni unturas,
ni del señor cura latines ni hisopos,
ni vale esta bolsa colgada a mi cuello
con plumas de urraca y uñas de raposo…
La Milana, madre, leyó mi sentencia,
respirando odio,
aquel día aciago que, por broma y juego
como una bandada de pájaros locos,
fuimos a cantarle coplas a su puerta…
Llegó de improviso, corrieron los otros:
yo, torpe, no supe escapar y aturdido
me quedé allí, solo.
El frío zarpazo
de sus acerados dedos sarmentosos
que la ira crispaba
cayó como garra de hielo en mi hombro,
y con voz silbante, quebrada, me dijo:
“Tú te acordarás de esta vieja, buen mozo”.
Y bien lo vio, madre; desde aquel momento
lo he perdido todo.
Gentes de justicia, ganados y tierras
nos fueron quitando, y así, poco a poco,
vino la pobreza,
que cortó por siempre los tiernos coloquios
con aquella moza de los ojos claros,
hoy espejos de otro.
Y mordió mis carnes este mal sin cura,
y aquellos amigos de antaño, ¡qué pronto
de mi lado huyeron
igual que se huye de un perro sarnoso!
Todo se ha perdido,
su dolor y el mío nos quedan tan sólo…
Madre, madre, corra,
cierre esa ventana; échele el cerrojo
a la puerta, madre… ¡Ya llega, ya viene!
¡Me muero, me ahogo!...
-¡Hijo, no te angusties así!... ¿No respondes?
¡Toma, bebe un sorbo
de esta medicina!...¡Hijo!...¡Virgen santa!
¡Valedme! ¡Socorro!


Pero nadie escucha,
ni nadie a las voces acude. ¡Qué sordo
silencio el del campo que tiñe la tarde
de sombra y misterio!... Nadie llega… Sólo
por la senda angosta
que baja al arroyo
viene la Milana, cubierta de harapos,
el cuerpo cenceño, desmedrado y corvo,
los ojos sumidos
y en las cuencas cárdenas, brillando en lo hondo,
dos puntos de fuego
como dos malignos chispazos diabólicos…

diumenge, 7 de febrer de 2010

L'oració de l'avi

L’ORACIÓ DE L’AVI de FRANCESC CASTELLS i PLA
(Accèssit a la flor natural de Hostafranch, 15 d’octubre de 1967)

Lema: No me’n lleveu Senyor, encara...



Com l’alzina, Senyor, que més arrela
quan més es fa més ampla, quan el fruit
les nafres de les branques velles cel•la
més m’aferro a la vida i al gran buit
d’haver perdut les forces i l’oratge
dels jorns que jo pastava il•lusions...
llavors que al riu del món, la meva imatge
s’hi bressolava amb aire de cançons.

Si m’aferro a la vida, és que a ma vora
hi tinc cinc néts que quan em fan un bes,
del rellotge del goig, em marquen l’hora
de fruir encara més, molt més que adés;
quan la vida em somreia prop l’hamada
i el cel, Senyor, jo el veia al rostre seu...
quan la llar, del seu viure perfumada
era glòria i gaubança pel cor meu.

No me’n lleveu, Senyor, deixeu-m’hi encara...
Si ja us porto en el cor i a l’esperit,
perquè esperar que cim la meva cara
la mort m’obri un esquei sense infinit?
No m’importa, Senyor, ser poca cosa
si puc veure el meus néts com es fan grans...
no us faria en el cel, un xic de nosa
si em veiéssiu tristoi pels meus infants?

Amb Vós Senyor, ja visc des d’aquell dia
que els pares varen fer-me fill de Vós,
llavors que d’aquest món només sabia
l’anhel i el goig, tothora delitós,
de ser besat pels llavis de la mare,
que em duia sobre el pit, triomfalment,
com du el roser la rosa tendra i clara
que l’ha besat, tot just, un bri de vent.

Per això us dic: Senyor, si ja sóc vostre
en eixa terra on m’heu arrelat
i més encara de jorn que el Parenostre
és el meu pa de fe més estimat,
deixeu-me amb els meus néts. Quan diuen “avi”
jo crec, Senyor, que el cel ve tot a mi
i tement que el sentir-ho se m’acabi,
- perquè s’acaba, veig el meu camí -,
aixeco els ulls a Vós, xop de temença,
com l’ocell retut damunt la neu...

Deixeu que faci amb ells més coneixença
i els tingui, cada dia, a l’entorn meu,
fins que siguin ben grans, fins que la vida
els allunyi, Senyor, del meu costat...

Més si em voleu abans, o el cel em crida,
faci’s,Senyor, la vostra voluntat.

dissabte, 6 de febrer de 2010

Tot es vol cremar

TOT ES VOL CREMAR de JOSEFINA VIVANCOS



Tot es vol cremar,
però aquesta cadira
ningú la tocarà.
En ella, de petits
la mare us hi bressolava
amb el patrip-patrap.

Quina remor,
una cançoneta us hi cantava
i us dormíeu de debò.
En aquesta masia
tot el que hi ha
no es va comprar amb poques suors.

A punta de dia
fins que es feia fosc
treballàvem amb la mateixa il•lusió
sempre pensant amb vosaltres,
que no us faltes res,
lo millor,
que si un gec per l’hivern
que ja s’acostava,
que si unes calces,
que si uns esclops,
i per anar a l’escola,
bicicleta per a tots dos.

Ja sou grans,
ja heu conegut un altre món
i no voleu saber res de la masia,
no recordeu ni el foc de la llar que tant
us agradava
i quan enjogassats
us hi amagàveu
darrera l’escon.
Tots dos heu fet camí
nova família
heu formada,
d’aquesta masia,
bons diners us emportareu
per poder-vos acomodar.

Un dia, sense voler d’una de les joves
aquestes paraules vaig escoltar:
-“Anem-se’n aviat,
jo, m’hi avorreixo aquí,
no em diguis més per venir
que la pagesia no s’ha fet per a mi”-.

Millor, no les hagués escoltades
aquestes paraules,
Senyor, aquí sols hi venen com a garses
per emportar-se el que hi queda de bo.

El gran, com qui no li va la cosa
així em va parlar:
“Penso pare, que ja sou massa gran
per viure a la masia,
sinó us vingués a cuidar la tia
que hi faríeu aquí tot sol,
així que va morir la mare
ja us en vaig parlar,
veneu-vos la masia pare
i veniu a casa meva
que res us ha de faltar”.

Jo miro lluny,
camps enllà
i al meu costat la cadira
que la meva esposa
hi solia reposar,
i en ella hi poso,
la bufanda, la pipa i el bastó,
i a veure d’aquí qui, em traurà.
A més que la jove,
l’esposa del més gran
si que hi fa unes estades,
dues o tres durant l’any
tot m’ho regira
tot m’ho vol canviar
jo per res serviria
tot això s’ha de cremar.
Vol una masia més moderna
la vol ben acomodar
com si ja en fos mestressa
i res de lo vell vol respectar.

Jo no dic res, tant se val
la testa baixa,
els meus pensaments
més enllà,
la tia, ma germana s’ho mira
i calla tot fent-se un tip de plorar,
però, en arribar a la cadira
si, la que tinc al meu costat
i dir-me -doneu-me-la avi
que també s’ha de cremar-,
com una fera tot jo m’he regirat:
-"Aquesta cadira mentre jo visqui
sempre estarà al meu costat,
era de la meva esposa,
l’única dona que jo he estimat.
Aneu-se’n de casa,
quan jo em mori
veniu si voleu i desprès,
feu-ne estelles
de tot el que trobeu
i en arribar a les cadires
cremeu-les, juntes,
amb devoció,
que aquestes cadires
son testimoni del nostre amor,
de lo molt que ens estimàvem
del que Déu ens do
amb abundor,
i quan va ser mestressa,
tot el que va trobar dels meus pares
va respectar amb alegria,
amb horda humanitat
i l’envoltava un somriure
tant ple de dignitat"-.

Aneu-se’n, no patiu per mi,
si algun dia voleu venir, veniu
però, amb senzillesa,
no em vulgueu treure d’aquí
en aquesta masia hi vaig néixer
i en aquesta masia i vull morir.

Oh, els metges!

OH, ELS METGES! de LLUÍS MILLÀ



No trobant-me pas com cal,
per si patia del fetge
vaig consultar un bon metge
cercant remei pel meu mal.
El metge era dels de fama,
puix jo, veient-me en apuro
de salut, no miro un duro,
ni vull doctors de ... camama.
Llarga cua fa demanda
a cal metge amb sa dolència.
Prenc seient i prenc paciència
esperant la meva tanda.

Allí, en la sala d’espera,
vaig assabentar-me bé
que uns patien del pedrer
i uns altres de... la pedrera.
També de la post del pit,
de la biga de l’esquena...
En fi, mals de tota mena,
mals que donen molt neguit.
Després d’una hora passada
esperant el gran doctor,
ja trobo franca l’entrada.
Em diu el doctor –Vostè,
que el meu diagnòstic reclama,
quin mal té? De què s’exclama?
-De que no em trobo gens bé-
li contesto.
-On sent el mal?
-El cap se me’n va, pateixo,
i trobo que no paeixo
d’una manera normal.
-A veure-. Em colpeja el pit,
m’examina les parpelles,
la llengua, el nas, les orelles...
I per fi diu, decidit:
-Ja està vist. Ja ho tinc entès.
Anèmia, linfa, clorosis,
i un xic de... preocuposis.
No s’espanti: total res.
Règim: no begui vi.
-No en bec pas, sóc aiguader.
-Doncs... begui’n. Que pren cafè?
-No senyor.
-Prengui’n.
-Vol dir!
-No fumi.
-Mai he fumat.
-Doncs...fumi.
-No hi tinc empenyo.
-Pot fumar algun caliquenyo,
puig tinc experimentat
que el fum sempre desvapora.
-Ho faré tal com ho diu.
-I ara que som a l’estiu
li convé passar-lo a fora,
a un poble ben airejat,
amb força pins, rica arbreda.
-Cabalment visc a Pineda.
-Doncs... vingui a viure a ciutat.
Que així, estant de mi a prop,
seguiré de dia en dia
el curs de la malaltia
i podrem aturar el cop,
que pot dar-li un que sentir;
perquè, fill, en aquest món,
quan tenim que els anys hi són...
Ja comprèn el que vull dir!
-Si, senyor, no parli més.
-Pels malalts tot són apuros.
-Quant tinc de dar-li?
-Cinc duros.
Les altres visites, tres-.
Li pago. M’obre la porta
i despedint-me cordial
fa passar un altre malalt
deixant-me l’ànima morta;
puix surto ben convençut
que, amb metges i medecines,
si l’encertes l’endevines.
“Qui gemega ja ha rebut.”

divendres, 5 de febrer de 2010

¿Me da usté candela?

¿ME DA USTED CANDELA? de RAFAEL DE LEÓN



Perdone usté, caballero.
¿Quiere usté darme candela?
Mil gracias... er farolero
que enciende esta callejuela
parese que s'ha dormío...
no es sitio muy de mi gusto...
tan solo... tan escondío...
como pa llevarse un susto.
Claro que, pa dos valientes
que sargan desafiaos,
éste es un sitio imponente...
y pa los enamoraos,
cuando la luz se retira
y viene ya anocheciendo
y él va disiendo mentiras
y ella se las va creyendo.
¡Qué casualidá, señores!
a usté lo conozco yo.
¿Usté no se llama Flores
y vive en Amor de Dio?
¿Dónde le he visto yo a usté?
Tal vez en la barbería
o en la Puerta de Jeré,
o en una fotografía,
sobre un marco mu bonito
de peluche carmesí...
y escrito: “a mi Rosarito,
de su nene Pedro Luí”.
Es una condisión rara
que tienen los de mi quinta,
que en contemplando una cara
ya nunca se nos despinta.

Si Sevilla es un pañuelo...
ya ve usté qué grasia tiene...
Yo, ar pronto, dije —¡un mochuelo!
Y resurta que es... er nene.
Con su buen sigarro puro,
su tirilla armidoná
y metiéndose en lo oscuro
como un hombre de verdá.
Y es que, por esta calleja,
se corta pa Puerta Osario,
pero allí no está la reja
de esa muchacha, Rosario.
Allí hay unos ojos verdes
de bicho de mal agüero,
que el que los mira, se pierde...
¡No vaya usté, compañero!

Esa Marijuana Sánchez
que le espera en el zaguán,
tiene ya cuatro reenganches
y sabe más que Briján.
Con esto, yo no le quito
que vaya usté donde quiera...
tó pué sé que... Rosarito,
cuando se entere, se muera.
Pero, claro, usté es un nene
grasioso y enamorao,
con buen tipo y muchos bienes
y novias por toos los laos.
Rosario... una menudencia;
bonitilla... y sin parné;
pero tiene más desensia
que toa su casta de usté.

Y da la casolidá
que, desde que ella ha nasío,
cuando tiene que firmá
firma con mis apellíos.
Der coló de la senisa
se le pone a usté er semblante
y es que er corazón le avisa
de lo que tiene delante.
sí señó... un banderillero
que estaba ayé en Venesuela
y hoy es er duende primero
de esta oscura callejuela.
Y se tropieza a un tal Flores,
tan siego y tan temerario,
que le está mintiendo amores
a esa muchacha... Rosario.

Y er duende, con voz muy baja,
se acerca y le dice ar tá:
—“encárgate la mortaja
si vuervo a verla llorá.”

¿Por qué te callas? ¿qué piensas?
creí que eras más valiente.
¿O es que ya te da vergüenza
burlarte de una inocente?
A Dios der sielo le pío
que te pongas en rasón,
porque tengo desidío
buscarme la perdisión.
Porque ese nardo, ese lirio
que a ti tanto te divierte,
la quiero yo con delirio,
con fatiguitas de muerte.

Porque es la viva pintura
de una santa que murió
dejándome esa criatura
pa que la criara yo.
Y he sembrao er mundo entero
de pares de banderillas
para ponerle en enero
los Reyes a mi chiquilla.
¡pa que ahora venga un tunante,
le jure y ella lo crea!
¡y asín que s'acabe er cante:
“buenas noches y ahí te queas”!
Al que quiera intentar eso
con la fló de mis entrañas,
le pongo er pie en er pescuezo
lo mismo que a una alimaña.

Si se casa usté argún día
y er sielo le da un chavá
dirá: “¡qué rasón tenía
er que me quiso matá!”
que a eso na más he venío,
¿a qué andarse con pamplinas?
en justicia yo he debío
clavarlo a usté en una esquina.

Pero, en fin, de usté depende.
Lo conozco... y usté a mí.
Y aquel que a mi niña ofende
que se ponga a bien morí.
¿Se va usté pa Puerta Osario?
¡No se meta usté en belenes!
¡Yo me voy con mi Rosario!
¡Mi Rosario...! ¡Condiós, nene!

La filla del carmesí

LA FILLA DEL CARMESÍ de JOSEP MA. DE SAGARRA



Guillem i la noia, se n’enduu la dida pel fons, amb un gest que vol dir: ”Deixem-los sols, i a veure què passa.” Guillem va a la cuina, guaita la Filla del Carmesí, s’asseu a la taula, i amb un to entre burla i gelosia i desig, diu aquestes paraules:)

I ell me l’havia de robar?... Quin fàstic!
Això? Aquest sac de fum que ni és un home?

(Després d’una gran pausa, la Filla del Carmesí avança tímidament cap a Guillem i li parla, emocionadíssima: ara és ella la que s’adona de la veritat dels sentiments de Guillem.)

ESCENA FINAL

LA FILLA DEL CARMESÍ i GUILLEM

LA FILLA DEL CARMESÍ

Per mi l’hauríeu mort?... Però... De veres?
Per què ha parlat amb mi? Per una cosa
com jo, que no val res, hi ha algú que pugui
clavar un punyal a dins del cor d’un home?...

GUILLEM

Guaita’m els ulls; escolta’m, criatura;
així, vora el meu pit; dóna’m la mà...
Ara no tinc la llengua prou segura:
ara no sé si et puc enraonar...
Perquè estic avesat a tractar amb coses
que tenen tot un aire barroer...
No em van parir per primfilar les roses...

De dir menta florida, jo no en sé...
I aquest moment voldria jo canviar-me
amb un que fa tonades de cançó,
perquè tinc por que no sabré explicar-me,
i mira: fins tinc por de fer-te por...
Ara m’has preguntat si el mataria,
si, per tu, el mataria com un gos?...
Perquè tu vegis el que jo faria
has de saber tot el que tinc de ros.
En aquest món, més de cent mil vegades,
per coses que no valen mig vedell,
per tres crits i tres galtes despintades,
sense peresa m’he jugat la pell.
I més d’un cop en so de pau i guerra,
en so de vi, de pluja o tempestat,
no he trigat gota per fer caure a terra
un valent amb el ventre foradat.
I aquesta condició d’esgarrapaire,
no era per res que et treu la son del llit:
coses que a mi no m’afectaven gaire,
ni valien la pena, ni el profit.
Doncs pensa, si per poc perdo la brida,
què hauré de fer de mala sang i tro
la primera vegada de la vida
que em passa alguna cosa de debò! (Pausa)
És clar... no ho pots comprendre, criatura!...
Imagina’t que un dia ens ve un desmai,
i sento que a les venes se m’hi atura
un sentiment que jo no he sentit mai.
I després que la veina no és prou bona
pel meu nervi desfet de tant madur,
un dia m’ensopego amb una dona,
amb una dona... que és igual que tu!

Ve amb vestit vermell, de les bergantes,
la cullo de les pedres d’un hostal,
de cop d’ull m’ha semblat una de tantes:
ni l’he mirada, ni n’he fet cabal.
Però després hi ha un... no sé què d’estrella,
una punxada a l’ànima... un neguit...
Tinc por de mi mateix, m’aparto d’ella,
i fujo sol, a respirar la nit.
Penso que m’ha embruixat, i em vull distreure:
vull ser aquell home sense cor d’abans,
però... començo poc a poc a veure
que estic vençut i estic lligat de mans.
Me la guaito vestida com les santes,
i del meu nervi va fugint el llot;
me n’adono que no és una de tantes,
sinó que és una que és millor que tot!
I corro per contar-li l’alegria,
per dir-li que el meu cor tocatardà
ha descobert allò que no sabia,
ha descobert la gràcia d’estimar.
I quan dels ulls se m’ha esbandit la cendra,
quan l’anima no sap si plora o riu,
em trobo que un perdut me la vol prendre
en el moment del meu amor més viu!
I jo, que sóc dels brètols que es barallen,
ara que és de debò que m’han fet mal,
ja pots estar segura que no fallen
ni les dents ni la punta del punyal!
I tu, que em preguntaves, criatura!
si el mataria! I tu te’n feies creus!
Per forta que tingués la carnadura,
i tant si el mataria! Que no veus,
que no veus que no hi ha sang prou bregada,
ni home valent més home que ningú,
ni cel, ni infern, ni llamp, ni pedregada,
ni res que em pugui separar de tu?...

LA FILLA DEL CARMESÍ

Jo no he comprès això que jo sentia,
però comprenc tot el que deia el so...
I ara sento una mena d’alegria,
perquè veig que m’estimes de debò.
Els d’aquí dins prou que em volien treure,
prou que em tiraven fel a dins del plat,
però no m’ho acabava pas de creure
quan deien que m’havies enganyat!

GUILLEM

Si, t’havia enganyat, com m’enganyava
a mi mateix, com enganyava a tots!
I tenia mal cor i mala bava
i no creia paraules ni sanglots.
Perquè en el món anem a la deriva,
perduts entre la colla de la gent,
fins que topem una mirada viva
que ens desvetlla els neguits del sentiment.
I jo, que tu no sé qui ets encara,
et vaig veure adormida, aquí, una nit,
duent la roba de la meva mare
i amb les mans recollides sobre el pit.
Jo que t’he pres com una fruita verda,
i t’he deixat i t’he volgut després,
i he vist l’angúnia de poder-te perdre,
però et torno a tenir per sempre més!
I ara que et sento recollida i meva...
sense por... sense engany,,, sense enemic...

dijous, 4 de febrer de 2010

Pel nét

PEL NÉT de FRANCESC MATHEU




Els joves són sovint cruels amb la vellesa.
dels avis solen dir que malcriem els néts.
Potser si que hi tenim el pecat de feblesa;
potser, però no tant per fer-nos-en retrets.

Els altres curaran de fer-los forts i savis;
a cadascú el seu fet, no ho cal escatimar;
però també en els jocs i en l’agombol dels avis,
els néts, quan altre no, hi aprenen d’estimar.

Entre els avis i els néts ni hi ha sinó dolçures;
ens acosten tant més, com més fugen, els anys;
els avis, diu la gent, som dos cops criatures,
i els néts, que ho senten prou, ens prenen per companys.

I ens diuen els secrets que a ningú més declaren,
i ens demanen ajut pel més petit rampell;
i com han vist que sempre els avis emparen,
pels néts no hi ha ningú més bo que l’avi vell...

Oh, deixeu el consol més pur de ma vellesa,
deixeu-me aquest començ de vida del meu nét;
deixeu-me somniar que visc en sa infantesa
i en ell sobreviuré quan sigui un home fet;

que enllà dels anys, quan no hi serem (que tot acaba)
potser, en son cap, al tard recordant son matí,
- Pobre avi,- els hi dirà als seus fills – com m’estimava!-
I serà l’últim cop que es parlarà de mi.

Quan jo em mori...

QUAN JO EM MORI… de JOSEP Ma. BORRÀS CODINA



Quan jo em mori, colgueu-me a sota terra
i no reseu cantant, que és massa trist;
colgueu-me tot de terra, quan jo em mori,
i damunt meu, deixeu-m’hi aquell Sant Crist,
aquell Sant Crist que va estimar la mare
moments abans de dir-nos : Adéu-siau;
aquell Sant Crist que al coll duia el meu pare,
durant l’enterrament, sota un cel blau.

No m’enterreu a vora dels meus pares
perquè és tan gran l’amor que em van tenir,
que de la tomba, amb unes forces rares,
sortirien per fer-me de coixí.

Quan ja estigui enterrat, no vull flors tristes
ni gemecs carrinclons de cors mesquins ;
reseu un « Parenostre » els bons artistes
pel gran somniador que hi haurà a dins…
…i els nervis fets arrels de flors eternes
faran un gran pomell de joventut,
i les cuques de llum, fent de llanternes,
tremolaran sobre el meu cos vençut…
…i jo esgarraparé la terra humida
sacsejant tots els morts del meu costat;
i em sabrà greu haver perdut la vida
sens saber si sóc mort de veritat.

Quan jo em mori, colgueu-me a sota terra,
que a les parets, també hi han distincions;
ja n’he vist prou de lluites i de guerra
en aquest món tan ple de pretensions.
Jo vull la Creu que em faci de senyera,
i sigui a sota terra el meu conhort;
no vull presons de nínxols en renglera
ni vull que rigui algú perquè sóc mort.

Al damunt del meu cos, no hi vull cap llosa,
ni lletres, ni tan sols els vostres plors;
al damunt meu no hi vull cap de nosa,
que del meu cos ja en sortiran de flors!
Però seran flors de llum i d’esperança,
seran flors que ningú podrà collir,
i tindran un perfum que mai no cansa,
i semblaran la rosa a mig obrir...
...i els focs follets ja no em faran basarda;
dels pobres morts, ja no tindré més por;
i, en sentir la campanada de la tarda,
resarem tots els morts una oració,
una oració ben curta i ben bonica:
"La pau per tots, per tots la caritat,
i que la humanitat, de mica en mica,
s’estimi, com Jesús ho té manat."

Quan jo em mori, colgueu-me a sota terra
i no reseu cantant, que és massa trist,
colgueu-me bé de terra, quan jo em mori,
i deixeu-me ben sol... amb el Sant Crist.

El Piyayo

EL PIYAYO de JOSÉ CARLOS DE LUNA (1890-1965)



¿ Tú conoces al Piyayo,
un viejecillo renegro, reseco y chicuelo;
la mirada de gallo pendenciero
y hocico de raposo tiñoso...,
que pide limosna por tangos
y maldice cantando fandangos
gangosos...?

¡A chufla lo toma la gente,
y a mí me da pena
y me causa un respeto imponente!
Ata a su cuerpo una guitarra,
que chilla como una corneja
y zumba como una chicharra
y tiene arrumacos de vieja pelleja.
Yo le he visto cantando,
babeando
de rabia y de vino
bailando
con saltos felinos,
tocando, a zarpazos,
los acordes de un viejo tangazo;
y el endeble Piyayo jadea,
y suda..., y renquea-

Y a sus contorsiones de ardilla,
hace son la sucia calderilla.
¡A chufla lo toma la gente!
A mi me da pena
y me causa un respeto imponente.
Es su extraño arte
su cepo y su cruz,
su vida y su luz,
su tabaco y su aguardientillo...,
y su pan y el de sus nietecillos;
"churumbeles" con greñas de alambre
y panzas de sapo,
que aúllan de hambre
tiritando bajo los harapos:
sin madre que lave su roña;
sin padre que "afane",
porque pena una muerte en Santoña;
sin más sombra que la del abuelo...

¡Poca sombra, porque es tan chicuelo!
En El Altozano
tiene el cuchitril
-¡a las vigas alcanza la mano! -,
y por lumbre y por luz un candil.
Vacía sus alforjas
- que son sus bolsillos -.
Bostezando, los siete chiquillos
se agrupan riendo.
y, entre carantoñas, les va repartiendo
pan y pescao frito
con la parsimonia de un antiguo rito:
-¡Chavales!
¡Pan de flor de harina!...
Mascarlo despasio,
mejó pan no se come en palasio.
¿Y este pescaito?, ¿ no es ná?
¡Sacao uno a uno der fondo der mar!
¡Gloria pura é!

Las espinas se comen también',
que tó es alimento...

Así..., despasito.

Muy remascaíto.
¡ No yores, Manuela!
Tú no pués, porque no tienes muelas
¡Es tan chiquitita,
mi niña bonita!...

Así despasito.
Muy remascaíto,
migaja a migaja - que dure -,
le van dando fin
a los cinco reales que costó el festín.
Luego, entre guiñapos, durmiendo,
muy apiñaditos, por matar el frío
la Virgen María contempla al "Piyayo"
riendo.
Y hay un ángel rubio que besa la frente
de cada gitano chiquito.
¡A chufla lo toma la gente!...

¡A mí me da pena
y me causa un respeto imponente!

(Del libro “La taberna de los 3 reyes”)

dimecres, 3 de febrer de 2010

Poema del fracaso

POEMA DEL FRACASO de JOSÉ ANGEL BUESA



Mi corazón, un día, tuvo un ansia suprema,
que aún hoy lo embriaga cual lo embriagara ayer;
Quería aprisionar un alma en un poema,
y que viviera siempre... Pero no pudo ser.

Mi corazón, un día, silenció su latido,
y en plena lozanía se sintió envejecer;
Quiso amar un recuerdo más fuerte que el olvido
y morir recordando... Pero no pudo ser.

Mi corazón, un día, soñó un sueño sonoro,
en un fugaz anhelo de gloria y de poder;
Subió la escalinata de un palacio de oro
y quiso abrir las puertas... Pero no pudo ser.

Mi corazón, un día, se convirtió en hoguera,
por vivir plenamente la fiebre del placer;
Ansiaba el goce nuevo de una emoción cualquiera,
un goce para el solo... Pero no pudo ser.

Y hoy llegas tú a mi vida, con tu sonrisa clara,
con tu sonrisa clara, que es un amanecer;
y ante el sueño más dulce que nunca antes soñara,
quiero vivir mi sueño... Pero no puede ser.

Y he de decirte adiós para siempre, querida,
sabiendo que te alejas para nunca volver,
Quisiera retenerte para toda la vida...
Pero no puede ser! Pero no puede ser!

dimarts, 2 de febrer de 2010

Potser el secret és que no hi ha secret

L'ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS (1981), premi Ciutat de Barcelona de poesia - MIQUEL MARTÍ POL



ARA MATEIX
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

dilluns, 1 de febrer de 2010

El fossar de les moreres

EL FOSSAR DE LES MORERES de FREDERIC SOLER (Pitarra)




Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.


Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.


Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.


Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!


Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?


I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.


Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.


Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.


- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.


Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.


I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.


I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!


De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.


I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!


I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Elogi de les muntanyes

ELOGI DE LES MUNTANYES de JOSEP MARIA DE SAGARRA



Sí, prou, ja us crec ben bé, no és cap mentida,
ja sé que no en sou gota de covard;
les onades, ja en porten d’embranzida,
ja és cosa brava l’estimar la mar
i veure llei de terra estranya
i rodar platges fins qui sap a on:
però vós no sabeu què és la muntanya;
com la muntanya ho hi ha res al món!

Què hi fa que els cels siguin inflats o llisos,
que no tingueu cap por a la tempestat,
i de què us val córrer cent països
si us moriu sense haver vist un prat?
Sabeu el què és això? Si arriba l’hora
que el sol se pon i tot ho fa gentil,
i heu vist un prat ben verd ben de la vora,
us dic que ja podeu morir tranquil!

Afigureu-vos que sou per la collada,
pugeu amunt i us rebenteu el pit,
tot el rostre se us torna esgarrinxada,
de tanta xafogor us heu abaltit.
Allò sí que és pujar i campi qui puga!
Allò és sentir la terra vora d’un!
Amb els peus no s’enfonsa ni belluga,
i a cada pas us va enfilant amunt.

No veieu res, és el delit que us porta,
no sabeu si qui us cerca és negre o blanc,
el nas us bull d’una bravada forta,
sentiu la torrentera de la sang.

Més de sobte s’atura la pujada,
ja comença una mica de repòs,
no us costa tan prendre l’alenada,
la suor ja us rellisca a tot el cos.

I obriu els ulls cansats que poden veure
després que el sol els estigué torrant,
i us dic que gairebé no gosen creure
allò tan bell que tenen al davant.

Una gran llenca, dolça i allisada,
plana, però, com no n’heu vist cap més,
tot fent a caps un pensament d’onada
com si fos una mar que no es mogués.
Hi ha a tot arreu una verdor tan fina
que no la gosaríeu trepitjar.

Oh! quin goig a la cara s’endevina,
per tots el membres i quin bon estar!

Us esteu escoltant una miqueta,
sentiu ben bé, més no sabeu de on,
una música graciosa i neta
com si baixada us fos de l’altre món.
I aquest brogit dolcíssim de l’altura
l’aneu oint més transparent i clar:
Són les vaques que van a la pastura
i belluguen l’esquella del collar.

El gran repòs la llur mirada seva;
Son com si elles florissin d’aquell lloc
sens fer soroll van caminant per l’herba
i enfonsen les peülles poc a poc.
I en la quietud de la vacada muda,
dreçant-se sobre el blau tan aclarit,
veieu una caputxa llargaruda
que no sabeu si és ombra o esperit.

És el pastor que sempre es cuida d’elles,
un home que amb prou feines sap parlar:
sols coneix una mica les estrelles
i les plantes que mengen el bestiar.
Ell està dret, no es distreu gaire,
i en son treball hi posa els cinc sentits;
tan aviat vola el mandró per l’aire,
com aixecant els ulls embadalits
se les mira daurades i valentes,
veu com el sol les aclareix tan bé,
i diu unes paraules molt lluentes
que són el nom que cadascuna té.

Quin goig fa tanta verdor ajaguda!
Quina força més viva se t’enduu!

El bastó que t’aguanta i que t’ajuda
sembla que estigui enamorat com tu!

Allà dalt no et revoltes ni t’escanyes,
ningú se’t menja ni t’escup al front.

Oh! Si poguéssiu veure les muntanyes!
Com les muntanyes no hi ha res al món!

diumenge, 31 de gener de 2010

Mi compañero

MI COMPAÑERO de RAFAEL DE LEÓN



La mujer que yo quería
con otro la he visto hablá
aunque me cuesta la via
no habrán de verme llorar.

Vivan los cantes bonitos,
viva la gente morena
que con un tango de cae
le hace un entierro
a sus penas
Viva el vino de San Lucas
y el aguardiente de mora
me emborracho y no echo a cuenta
de si el corazón me llora.

Dolerme?… bueno, que zi me duele
que me falte su querer
pero trinco siete gordas
y echa vino montañes.

Vamos, vamos , talento
y privà no hay duca que
a mi me levante el gallo
yo, no he llorao ni ziquiera
la muerte de mi caballo

Ai que caballo ma bueno
que planta mas zeñorona
tomaba café con leche
lo mismo que una prezona

En pelo, me lo montaba
na de zilla ni de espuela
pero hombre,
si cuando chico
iba conmigo a la escuela.

Me pego un dia el maestro
por no zabé geografia
y el potro le dio dos cozes
que lo trasladó pa turquia.

Cuando el tifu
que ni un pelo fartó
pa que me muriera
no había quien lo arrancara
de junto a mi cabecera
siempre juntos
como hermanos.

Era igualico que yo,
que importaba que
tuviera cuatro patas
y yo dó.

La orejilla de punta
los ojos como candiles
a cuarenta y ziete legua
divisaba los civiles
a la vista de un tricornio
bueno, se bebía las distancias
cuando nos daban el: “yartó”,
ya estaba el caballo en francia
y si estaba yo ispeccionando
los corrales de gallina
me avisaba en un relincho
“tu titi, tu, que viene la vesina”.

Y como yo pretendiera
de amores a una serrana
vamo que s’arrodillaba
el caballo debajo de su ventana
ah que caballo mas noble
que compañero mas fino
pues, pues no lo lloro,
no, me bebo las lagrimas en el vino
que vengan las negras ducas
que poco me importa a mi
con el vino de San Lucas
yo, me yarto de reir.

Un domingo fui a los toros
que tarde ma divertida
viendo al niño de boluyo
la indama que tenia,
ar picaor de reserva
le acertaron tres tomates
que la chaquetilla verde,
se la pusieron granate.

Sinvergüenza, picatoste
vamo al toro, a picar
y el me dijo: es el caballo
que no quiere caminar.

Mira, el caballo,
si el caballo
el compañerito mio
que yo estaba de dando vose
y el m’habia conosio
los gitanos que m’han vendió
pa darme muerte en la arena
defiéndeme compañero
apárame en mi vejez
que el toro,
el toro me está mirando
y yo, no me puedo valer.

En la raíz de mis huesos
sentí un temblor de agonía
el toro en aquel instante
como un rayo lo embestía
yo quise arrojarme
salvarlo, de aquella muerte certera
y alguien me dijo:
“venga a la cama
y a dormir la borrachera!”

Juez divino, dios del cielo
dale a esta gente un castigo
que se arrejunta por miles
pa asesinarme un amigo.

Una mujer, desde arriba
le echo al caballo una rosa,
“ya tiene entierro con flores
que Dios te lo pague hermosa”.

Ze quedo como un guiñapo
muerto allí junto al estribo
pero yo, yo como soy hombre
me divierto bebo y vivo
vino fresco, venga pronto
dame vino de la parma
que esta de cuerpo presente
mi compañero del alma.

“que se siente i que se acalle
vamó porque chilla ese guasón?”
porque ese torito negro
me ha partido el corason
por eso brindo y no lloro
la muerte de mi caballo
aquel que murió en los toros
en una tarde de mayo.

Ai, como quieres que suspire
por farta de tu querer,
si he visto morir a un hermano
y ya, ya ni me acuerdo de el.

dissabte, 30 de gener de 2010

Los motivos del lobo

LOS MOTIVOS DEL LOBO de RUBÉN DARÍO



El varón que tiene corazón de lis,
alma de querube, lengua celestial,
el mínimo y dulce Francisco de Asís,
está con un rudo y torvo animal,
bestia temerosa, de sangre y de robo,
las fauces de furia, los ojos de mal:
el lobo de Gubbia, el terrible lobo,
rabioso, ha asolado los alrededores;
cruel ha deshecho todos los rebaños;
devoró corderos, devoró pastores,
y son incontables sus muertes y daños.

Fuertes cazadores armados de hierros
fueron destrozados. Los duros colmillos
dieron cuenta de los más bravos perros,
como de cabritos y de corderillos.

Francisco salió:
al lobo buscó
en su madriguera.
Cerca de la cueva encontró a la fiera
enorme, que al verle se lanzó feroz
contra él. Francisco, con su dulce voz,
alzando la mano,
al lobo furioso dijo: -¡Paz, hermano
lobo! El animal
contempló al varón de tosco sayal;
dejó su aire arisco,
cerró las abiertas fauces agresivas,
y dijo: -¡Está bien, hermano Francisco!
¡ Cómo! -exclamó el santo-. ¿Es ley que tú
vivas
de horror y de muerte?
¿ La sangre que vierte
tu hocico diabólico, el duelo y espanto
que esparces, el llanto
de los campesinos, el grito, el dolor
de tanta criatura de Nuestro Señor,
no han de contener tu encono infernal?
¿ Vienes del infierno?
¿ Te ha infundido acaso su rencor eterno
Luzbel o Belial?
Y el gran lobo, humilde: -¡Es duro el invierno,
y es horrible el hambre! En el bosque helado
no hallé qué comer; y busqué el ganado,
y en veces comí ganado y pastor.
¿ La sangre? Yo vi más de un cazador
sobre su caballo, llevando el azor
al puño; o correr tras el jabalí,
el oso o el ciervo; y a más de uno vi
mancharse de sangre, herir, torturar,
de las roncas trompas al sordo clamor,
a los animales de Nuestro Señor.
Y no era por hambre, que iban a cazar.
Francisco responde: -En el hombre existe
mala levadura.

Cuando nace viene con pecado. Es triste.
Mas el alma simple de la bestia es pura.
Tú vas a tener
desde hoy qué comer.
Dejarás en paz
rebaños y gente en este país.
¡ Que Dios melifique tu ser montaraz!
- Está bien, hermano Francisco de Asís.
- Ante el Señor, que todo ata y desata,
en fe de promesa tiéndeme la pata.
El lobo tendió la pata al hermano
de Asís, que a su vez le alargó la mano.
Fueron a la aldea. La gente veía
y lo que miraba casi no creía.
Tras el religioso iba el lobo fiero,
y, baja la testa, quieto le seguía
como un can de casa, o como un cordero.
Francisco llamó la gente a la plaza
y allí predicó.
Y dijo: -He aquí una amable caza.
El hermano lobo se viene conmigo;
me juró no ser ya vuestro enemigo,
y no repetir su ataque sangriento.
Vosotros, en cambio, daréis su alimento
a la pobre bestia de Dios. -¡Así sea!,
contestó la gente toda de la aldea.
Y luego, en señal
de contentamiento,
movió testa y cola el buen animal,
y entró con Francisco de Asís al convento.

*

Algún tiempo estuvo el lobo tranquilo
en el santo asilo.
Sus bastas orejas los salmos oían
y los claros ojos se le humedecían.
Aprendió mil gracias y hacía mil juegos
cuando a la cocina iba con los legos.

Y cuando Francisco su oración hacía,
el lobo las pobres sandalias lamía.
Salía a la calle,
iba por el monte, descendía al valle,
entraba en las casas y le daban algo
de comer. Mirábanle como a un manso galgo.
Un día, Francisco se ausentó. Y el lobo
dulce, el lobo manso y bueno, el lobo probo,
desapareció, tornó a la montaña,
y recomenzaron su aullido y su saña.
Otra vez sintióse el temor, la alarma,
entre los vecinos y entre los pastores;
colmaba el espanto los alrededores,
de nada servían el valor y el arma,
pues la bestia fiera
no dio treguas a su furor jamás,
como si tuviera
fuegos de Moloch o de Satanás.

Cuando volvió al pueblo el divino santo,
todos lo buscaron con quejas y llanto,
y con mil querellas dieron testimonio
de lo que sufrían y perdían tanto
por aquel infame lobo del demonio.
Francisco de Asís se puso severo.
Se fue a la montaña
a buscar al falso lobo carnicero.
Y junto a la cueva halló a la alimaña.
- En nombre del Padre del sacro universo,
conjúrote –dijo-, ¡oh lobo perverso!,
a que me respondas: ¿Por qué has vuelto al mal?
Contesta. Te escucho.

Como en sorda lucha, habló el animal,
la boca espumosa y el ojo fatal:
- Hermano Francisco, no te acerques mucho...
Yo estaba tranquilo allá en el convento;
al pueblo salía,
y si algo me daban estaba contento
y manso comía.
Mas empecé a ver que en todas las casas
estaban la Envidia, la Saña, la Ira,
y en todos los rostros ardían las brasas
de odio, de lujuria, de infamia y mentira.
Hermanos a hermanos hacían la guerra,
perdían los débiles, ganaban los malos,
hembra y macho eran como perro y perra,
y un buen día todos me dieron de palos.
Me vieron humilde, lamía las manos
y los pies. Seguía tus sagradas leyes,
todas las criaturas eran mis hermanos:
los hermanos hombres, los hermanos bueyes,
hermanas estrellas y hermanos gusanos.
Y así, me apalearon y me echaron fuera.
Y su risa fue como un agua hirviente,
y entre mis entrañas revivió la fiera,
y me sentí lobo malo de repente;
mas siempre mejor que esa mala gente,
y recomencé a luchar aquí,
a me defender y a me alimentar.
Como el oso hace, como el jabalí,
que para vivir tienen que matar.
Déjame en el monte, déjame en el risco,
déjame existir en mi libertad,
vete a tu convento, hermano Francisco,
sigue tu camino y tu santidad.

El santo de Asís no le dijo nada.
Le miró con una profunda mirada,
y partió con lágrimas y con desconsuelos,
y habló al Dios eterno con su corazón.
El viento del bosque llevó su oración,
que era: Padre nuestro, que estás en los cielos...

Volverán las oscuras golondrinas

VOLVERÁN LAS OSCURAS GOLONDRINAS de GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER



Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y otra vez con el ala a sus cristales,
jugando llamarán;
pero aquellas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar;
aquellas que aprendieron nuestros nombres,
esas... ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun mas hermosas,
sus flores abrirán;
pero aquellas cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
esas... ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido... desengáñate,
¡así no te querrán!

Cerraron sus ojos

CERRARON SUS OJOS de GUSTAVO ADOLFO BEQUER



Cerraron sus ojos
que aún tenía abiertos,
taparon su cara
con un blanco lienzo,
y unos sollozando,
y otros en silencio,
de la triste alcoba
todos se salieron.

La luz que en un vaso
ardía en el suelo,
al muro arrojaba
la sombra del lecho,
y entre aquella sombra
veíase a intérvalos
dibujarse rígida
la forma del cuerpo.

Despertaba el día
y a su albor primero
con sus mil ruidos
despertaba el pueblo.
Ante aquel contraste
de vida y de misterios,
de luz y tinieblas,
medité un momento:

¡Dios mío, qué solos
se quedan los muertos!

De la casa, en hombros,
lleváronla al templo,
y en una capilla
dejaron el féretro.
Allí rodearon
sus pálidos restos
de amarillas velas
y de paños negros.

Al dar de las Ánimas
el toque postrero,
acabó una vieja
sus últimos rezos,
cruzó la ancha nave,
las puertas gimieron
y el santo recinto
quedóse desierto.

De un reloj se oía
compasado el péndulo
y de algunos cirios
el chisporroteo.
Tan medroso y triste,
tan oscuro y yerto
todo se encontraba
que pensé un momento:

¡Dios mío, qué solos
se quedan los muertos!

De la alta campana
la lengua de hierro
le dio volteando
su adiós lastimero.
El luto en las ropas,
amigos y deudos
cruzaron en fila
formando el cortejo.

Del último asilo,
oscuro y estrecho,
abrió la piqueta
el nicho a un extremo;
allí la acostaron,
tapiáronla luego,
y con un saludo
despidióse el duelo.

La piqueta al hombro
el sepulturero,
cantando entre dientes,
se perdió a lo lejos.
La noche se entraba,
reinaba el silencio:
y perdido en las sombras
medité un momento:

¡Dios mío, que solos
se quedan los muertos!

En las largas noches
del helado invierno,
cuando las maderas
crujir hace el viento
y azota los vidrios
el fuerte aguacero,
de la pobre niña
a solas me acuerdo.

Allí cae la lluvia
con un son eterno;
allí la combate
el soplo del cierzo.
Del húmedo muro
tendida en el hueco,
¡acaso de frío
se hielan sus huesos...!
(...)

¿Vuelve el polvo al polvo?
¿Vuela el alma al cielo?
¿Todo es, vil materia,
podredumbre y cieno?
No sé; pero hay algo
que explicar no puedo,
que al par nos infunde
repugnancia y miedo
al dejar tan tristes,
tan solos los muertos.