Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

dissabte, 13 de febrer de 2010

El meu gos amic fidel

EL MEU GOS AMIC FIDEL



Si es cert
que no tens més glòria
que la que et donem aquí,
deixa’m ser el teu amic
i per mi serà una joia,
que joia és poder estimar
aquell que tant ens estima
i a canvi d’un xic d’amor
ens donaria la vida.

Recordo quan de menut
eres com una joguina
igual que felpa i cotó
potser de seda molt fina.
Anaves amunt i avall
com una baldufa xica
i tots els teus acudits
ens feien gracia
i somriure.

Arreu trobaves bon llit
entre draps i sabatilles
i acurrucar-te als meus peus,
era com una delícia.

Amb una pilota vella
feies les mil correries
i com un infant mimós
esperaves les meves carícies.

Ara ja t’has fet gran
com a tots,
et passa la vida
els anys fan que et falti
la il•lusió, el goig
i el delit de viure.
És mes trist el teu mirar
els teus ullets,
no somriuen
i quant t’acariciem el llom
ja no ens llepes,
sols ens mires.
No ens deixis amic fidel
que encara ens dones alegria
es igual si t’has fet vell,
tot va morint cada dia.

Quan arribi el darrer moment
que això també
és llei de vida
et posaré baix d’un roser
potser sota una alzina
i quan no ens vegi ningú
aniré a fer-te companyia
i si se m’espurnen els ulls
diré: -“ Déu, Déu és per culpa de la ventisca”
perquè plorar per un gos,
hi ha molta gent que ho critica.

4 comentaris:

  1. gracies per publicar aquets anònim, m'ha servit per expresar el que sentia per el meu estimat gos Mariano, que ha traspasat al 16 anys el 9-5-2010
    Estic molt agraïda.
    MªAmor

    ResponElimina
  2. Tipo no se qui ets.
    Pero la teva poesia ma arribat molt
    Tinc un gos apunt de morir, i li he fet nun video amb tots els seus millors moments.
    Per finalitzar elvideo he posat el teu escrit que m'ha arribat molt a dintre meu.
    Cada cop que el llegeigo ni ha un tram que to juru, amb fot plora.
    Es una passada.De veritat jo no sed expresar els sentiments amb la escritura, pero amb aquets escrit no avia tingut tans sentiments.
    Per un altre cop. Moltes gracies per el escrit, que crec que defineix molt be els que estimem els animals.
    Una abraçada.
    FRANCESC RIBAS VIVES
    draciselva@yahoo.es
    TERRASSA

    ResponElimina
  3. jo tnc una gosseta petita ies veritat que molta gent diu no li facis petons no la toquis tant i jo u continuo fent perque m'estimo a la meva gossa i si li passes algu no hu aguantaría aquest poema m'ha arribat al cor

    ResponElimina
  4. Aquest poema m'ha arribat al cor... Molt ben fet!!!

    ResponElimina