Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

dissabte, 13 de febrer de 2010

La barca

LA BARCA de MANEL MARINEL.LO, Llibre "Prosa i Vers" de 1913



A la sorra, abandonada
patint serenes i sol,
hi ha la barca més gemada
de la platja de Sant Pol.
Pobre barca! Ella algun dia
prou les onades partia
i a l’horitzó es dirigia
com l’ocell que emprèn el vol.

De nom li deien “L’Aurora”
i era una albada talment.
Ben tallada, voladora,
com la feia córrer el vent!.
Quan eixia de pesquera
a totes deixava enrere
i tornava la primera
a la platja mansament.

El patró que la manava
era en Pau, amo i patró,
El mariners que portava
els cinc fills del pescador.
Quan de pesquera venia
ne voleu més que alegria!
Ja tot Sant Pol ho sabia
que ella duia el peix millor.

La gent de mar envejava
a n’en Pau l’ermosa sort
que sempre l’acompanyava,
i deia: -Farà un tresor!-
I en Pau, sens altre taleia
que els seus cinc fills,quan els veia
tan gemats i tan bons reia;
reia, l’home, amb el tot el cor!.

Més la mar és tan ermosa
com traïdora,i, una nit
tota serena i flairosa
que semblava un llac dormit,
quan allà en la llunyania
l’ultima barca es fonia,
ella, folla, es removia
lluitant amb el vent ardit.

I el vent va cridar l’oratge
i aquest arribà corrent:
udolava el tro salvatge
xiulava l’onam furient
i les barques açorades
sens timó, esquarterades
a cavall de les onades
eren joguina del vent!.

El pobre Pau,que es trobava
a terra, va llençar un crit:
els fills que tant estimava
tots sols havien sortit.
Més el temporal cedia;
ja alguna barca venia,
quan la seva arribaria,
prou angoixa, prou neguit!

Com que era tan voladora,
“L’Aurora” vingué aviat:
portava el gran, a la proa
o ferit o desmaiat.
El petit, amb la mirada
en el seu germà clavada
assegut a la bancada
semblava un boig rematat.

Els altres tres no tornaven
perquè els havia engolit
la mar fera, quan lluitaven
amb l’oratge amb cor ardit.
Ni la seva jovenesa,
ni el seu tremp, ni sa ardidesa,
els lliuraren d’ésser presa
de la mort aquella nit.

I és per això que, abandonada,
patint serenes i sol,
hi ha la barca més gemada
a la platja de Sant Pol.
I, quan apunta l’aurora
i l’ona brunz somniadora,
tot guaitant la barca, plora
un vellet, que fa condol!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada