Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

dijous, 4 de febrer de 2010

Pel nét

PEL NÉT de FRANCESC MATHEU




Els joves són sovint cruels amb la vellesa.
dels avis solen dir que malcriem els néts.
Potser si que hi tenim el pecat de feblesa;
potser, però no tant per fer-nos-en retrets.

Els altres curaran de fer-los forts i savis;
a cadascú el seu fet, no ho cal escatimar;
però també en els jocs i en l’agombol dels avis,
els néts, quan altre no, hi aprenen d’estimar.

Entre els avis i els néts ni hi ha sinó dolçures;
ens acosten tant més, com més fugen, els anys;
els avis, diu la gent, som dos cops criatures,
i els néts, que ho senten prou, ens prenen per companys.

I ens diuen els secrets que a ningú més declaren,
i ens demanen ajut pel més petit rampell;
i com han vist que sempre els avis emparen,
pels néts no hi ha ningú més bo que l’avi vell...

Oh, deixeu el consol més pur de ma vellesa,
deixeu-me aquest començ de vida del meu nét;
deixeu-me somniar que visc en sa infantesa
i en ell sobreviuré quan sigui un home fet;

que enllà dels anys, quan no hi serem (que tot acaba)
potser, en son cap, al tard recordant son matí,
- Pobre avi,- els hi dirà als seus fills – com m’estimava!-
I serà l’últim cop que es parlarà de mi.

Quan jo em mori...

QUAN JO EM MORI… de JOSEP Ma. BORRÀS CODINA



Quan jo em mori, colgueu-me a sota terra
i no reseu cantant, que és massa trist;
colgueu-me tot de terra, quan jo em mori,
i damunt meu, deixeu-m’hi aquell Sant Crist,
aquell Sant Crist que va estimar la mare
moments abans de dir-nos : Adéu-siau;
aquell Sant Crist que al coll duia el meu pare,
durant l’enterrament, sota un cel blau.

No m’enterreu a vora dels meus pares
perquè és tan gran l’amor que em van tenir,
que de la tomba, amb unes forces rares,
sortirien per fer-me de coixí.

Quan ja estigui enterrat, no vull flors tristes
ni gemecs carrinclons de cors mesquins ;
reseu un « Parenostre » els bons artistes
pel gran somniador que hi haurà a dins…
…i els nervis fets arrels de flors eternes
faran un gran pomell de joventut,
i les cuques de llum, fent de llanternes,
tremolaran sobre el meu cos vençut…
…i jo esgarraparé la terra humida
sacsejant tots els morts del meu costat;
i em sabrà greu haver perdut la vida
sens saber si sóc mort de veritat.

Quan jo em mori, colgueu-me a sota terra,
que a les parets, també hi han distincions;
ja n’he vist prou de lluites i de guerra
en aquest món tan ple de pretensions.
Jo vull la Creu que em faci de senyera,
i sigui a sota terra el meu conhort;
no vull presons de nínxols en renglera
ni vull que rigui algú perquè sóc mort.

Al damunt del meu cos, no hi vull cap llosa,
ni lletres, ni tan sols els vostres plors;
al damunt meu no hi vull cap de nosa,
que del meu cos ja en sortiran de flors!
Però seran flors de llum i d’esperança,
seran flors que ningú podrà collir,
i tindran un perfum que mai no cansa,
i semblaran la rosa a mig obrir...
...i els focs follets ja no em faran basarda;
dels pobres morts, ja no tindré més por;
i, en sentir la campanada de la tarda,
resarem tots els morts una oració,
una oració ben curta i ben bonica:
"La pau per tots, per tots la caritat,
i que la humanitat, de mica en mica,
s’estimi, com Jesús ho té manat."

Quan jo em mori, colgueu-me a sota terra
i no reseu cantant, que és massa trist,
colgueu-me bé de terra, quan jo em mori,
i deixeu-me ben sol... amb el Sant Crist.

El Piyayo

EL PIYAYO de JOSÉ CARLOS DE LUNA (1890-1965)



¿ Tú conoces al Piyayo,
un viejecillo renegro, reseco y chicuelo;
la mirada de gallo pendenciero
y hocico de raposo tiñoso...,
que pide limosna por tangos
y maldice cantando fandangos
gangosos...?

¡A chufla lo toma la gente,
y a mí me da pena
y me causa un respeto imponente!
Ata a su cuerpo una guitarra,
que chilla como una corneja
y zumba como una chicharra
y tiene arrumacos de vieja pelleja.
Yo le he visto cantando,
babeando
de rabia y de vino
bailando
con saltos felinos,
tocando, a zarpazos,
los acordes de un viejo tangazo;
y el endeble Piyayo jadea,
y suda..., y renquea-

Y a sus contorsiones de ardilla,
hace son la sucia calderilla.
¡A chufla lo toma la gente!
A mi me da pena
y me causa un respeto imponente.
Es su extraño arte
su cepo y su cruz,
su vida y su luz,
su tabaco y su aguardientillo...,
y su pan y el de sus nietecillos;
"churumbeles" con greñas de alambre
y panzas de sapo,
que aúllan de hambre
tiritando bajo los harapos:
sin madre que lave su roña;
sin padre que "afane",
porque pena una muerte en Santoña;
sin más sombra que la del abuelo...

¡Poca sombra, porque es tan chicuelo!
En El Altozano
tiene el cuchitril
-¡a las vigas alcanza la mano! -,
y por lumbre y por luz un candil.
Vacía sus alforjas
- que son sus bolsillos -.
Bostezando, los siete chiquillos
se agrupan riendo.
y, entre carantoñas, les va repartiendo
pan y pescao frito
con la parsimonia de un antiguo rito:
-¡Chavales!
¡Pan de flor de harina!...
Mascarlo despasio,
mejó pan no se come en palasio.
¿Y este pescaito?, ¿ no es ná?
¡Sacao uno a uno der fondo der mar!
¡Gloria pura é!

Las espinas se comen también',
que tó es alimento...

Así..., despasito.

Muy remascaíto.
¡ No yores, Manuela!
Tú no pués, porque no tienes muelas
¡Es tan chiquitita,
mi niña bonita!...

Así despasito.
Muy remascaíto,
migaja a migaja - que dure -,
le van dando fin
a los cinco reales que costó el festín.
Luego, entre guiñapos, durmiendo,
muy apiñaditos, por matar el frío
la Virgen María contempla al "Piyayo"
riendo.
Y hay un ángel rubio que besa la frente
de cada gitano chiquito.
¡A chufla lo toma la gente!...

¡A mí me da pena
y me causa un respeto imponente!

(Del libro “La taberna de los 3 reyes”)