Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

dissabte, 6 de febrer de 2010

Tot es vol cremar

TOT ES VOL CREMAR de JOSEFINA VIVANCOS



Tot es vol cremar,
però aquesta cadira
ningú la tocarà.
En ella, de petits
la mare us hi bressolava
amb el patrip-patrap.

Quina remor,
una cançoneta us hi cantava
i us dormíeu de debò.
En aquesta masia
tot el que hi ha
no es va comprar amb poques suors.

A punta de dia
fins que es feia fosc
treballàvem amb la mateixa il•lusió
sempre pensant amb vosaltres,
que no us faltes res,
lo millor,
que si un gec per l’hivern
que ja s’acostava,
que si unes calces,
que si uns esclops,
i per anar a l’escola,
bicicleta per a tots dos.

Ja sou grans,
ja heu conegut un altre món
i no voleu saber res de la masia,
no recordeu ni el foc de la llar que tant
us agradava
i quan enjogassats
us hi amagàveu
darrera l’escon.
Tots dos heu fet camí
nova família
heu formada,
d’aquesta masia,
bons diners us emportareu
per poder-vos acomodar.

Un dia, sense voler d’una de les joves
aquestes paraules vaig escoltar:
-“Anem-se’n aviat,
jo, m’hi avorreixo aquí,
no em diguis més per venir
que la pagesia no s’ha fet per a mi”-.

Millor, no les hagués escoltades
aquestes paraules,
Senyor, aquí sols hi venen com a garses
per emportar-se el que hi queda de bo.

El gran, com qui no li va la cosa
així em va parlar:
“Penso pare, que ja sou massa gran
per viure a la masia,
sinó us vingués a cuidar la tia
que hi faríeu aquí tot sol,
així que va morir la mare
ja us en vaig parlar,
veneu-vos la masia pare
i veniu a casa meva
que res us ha de faltar”.

Jo miro lluny,
camps enllà
i al meu costat la cadira
que la meva esposa
hi solia reposar,
i en ella hi poso,
la bufanda, la pipa i el bastó,
i a veure d’aquí qui, em traurà.
A més que la jove,
l’esposa del més gran
si que hi fa unes estades,
dues o tres durant l’any
tot m’ho regira
tot m’ho vol canviar
jo per res serviria
tot això s’ha de cremar.
Vol una masia més moderna
la vol ben acomodar
com si ja en fos mestressa
i res de lo vell vol respectar.

Jo no dic res, tant se val
la testa baixa,
els meus pensaments
més enllà,
la tia, ma germana s’ho mira
i calla tot fent-se un tip de plorar,
però, en arribar a la cadira
si, la que tinc al meu costat
i dir-me -doneu-me-la avi
que també s’ha de cremar-,
com una fera tot jo m’he regirat:
-"Aquesta cadira mentre jo visqui
sempre estarà al meu costat,
era de la meva esposa,
l’única dona que jo he estimat.
Aneu-se’n de casa,
quan jo em mori
veniu si voleu i desprès,
feu-ne estelles
de tot el que trobeu
i en arribar a les cadires
cremeu-les, juntes,
amb devoció,
que aquestes cadires
son testimoni del nostre amor,
de lo molt que ens estimàvem
del que Déu ens do
amb abundor,
i quan va ser mestressa,
tot el que va trobar dels meus pares
va respectar amb alegria,
amb horda humanitat
i l’envoltava un somriure
tant ple de dignitat"-.

Aneu-se’n, no patiu per mi,
si algun dia voleu venir, veniu
però, amb senzillesa,
no em vulgueu treure d’aquí
en aquesta masia hi vaig néixer
i en aquesta masia i vull morir.

Oh, els metges!

OH, ELS METGES! de LLUÍS MILLÀ



No trobant-me pas com cal,
per si patia del fetge
vaig consultar un bon metge
cercant remei pel meu mal.
El metge era dels de fama,
puix jo, veient-me en apuro
de salut, no miro un duro,
ni vull doctors de ... camama.
Llarga cua fa demanda
a cal metge amb sa dolència.
Prenc seient i prenc paciència
esperant la meva tanda.

Allí, en la sala d’espera,
vaig assabentar-me bé
que uns patien del pedrer
i uns altres de... la pedrera.
També de la post del pit,
de la biga de l’esquena...
En fi, mals de tota mena,
mals que donen molt neguit.
Després d’una hora passada
esperant el gran doctor,
ja trobo franca l’entrada.
Em diu el doctor –Vostè,
que el meu diagnòstic reclama,
quin mal té? De què s’exclama?
-De que no em trobo gens bé-
li contesto.
-On sent el mal?
-El cap se me’n va, pateixo,
i trobo que no paeixo
d’una manera normal.
-A veure-. Em colpeja el pit,
m’examina les parpelles,
la llengua, el nas, les orelles...
I per fi diu, decidit:
-Ja està vist. Ja ho tinc entès.
Anèmia, linfa, clorosis,
i un xic de... preocuposis.
No s’espanti: total res.
Règim: no begui vi.
-No en bec pas, sóc aiguader.
-Doncs... begui’n. Que pren cafè?
-No senyor.
-Prengui’n.
-Vol dir!
-No fumi.
-Mai he fumat.
-Doncs...fumi.
-No hi tinc empenyo.
-Pot fumar algun caliquenyo,
puig tinc experimentat
que el fum sempre desvapora.
-Ho faré tal com ho diu.
-I ara que som a l’estiu
li convé passar-lo a fora,
a un poble ben airejat,
amb força pins, rica arbreda.
-Cabalment visc a Pineda.
-Doncs... vingui a viure a ciutat.
Que així, estant de mi a prop,
seguiré de dia en dia
el curs de la malaltia
i podrem aturar el cop,
que pot dar-li un que sentir;
perquè, fill, en aquest món,
quan tenim que els anys hi són...
Ja comprèn el que vull dir!
-Si, senyor, no parli més.
-Pels malalts tot són apuros.
-Quant tinc de dar-li?
-Cinc duros.
Les altres visites, tres-.
Li pago. M’obre la porta
i despedint-me cordial
fa passar un altre malalt
deixant-me l’ànima morta;
puix surto ben convençut
que, amb metges i medecines,
si l’encertes l’endevines.
“Qui gemega ja ha rebut.”