Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

dissabte, 13 de febrer de 2010

Una mujer de la calle

UNA MUJER DE LA CALLE de RAFAEL DE LEÓN



En tu boca una sonrisa,
en tu cara dos lunares,
luna en tus ojos de noche
y en tu cabello azabache.
Palomas eran tus manos
bronce moreno tu carne
en tu reír una entrega,
en tu mirar, un desplante.

Así te vi una mañana
en la esquina de una calle.
Me dejaste tu mirada
mientras ceñía tu talle,
mi beso te supo a vino
el tuyo me dio más hambre
y me trajo sin querer
aromas de castidades
como si fueses mujer,
que no supiera de darse.

Tu cuerpo lleno de huellas
de otros besos y otras hambres,
me regalo unas caricias
que no quisiste cobrarte
y aunque estas hecha en el barro
y eres mujer de la calle,
llorabas arrepentida mientras
ardía tu sangre, pero
te llame bonita, mi boca
volvió a besarte
y tu pena se perdió
como un suspiro en el aire.

La gente que siempre dice
decía sin apiadarse: -que una mujer
de to el mundo,
no se busca pa casarse.-
Pero yo que te quería
no hice caso de nadie.
Te corteje en la ventana
como los hombres cabales
y una mañana, allá a la iglesia
vine contento a buscarte
y te puse en ese dedo,
un anillo de esponsales.

Vestí tu alma de blanco
y la saque a pasearse,
quité las malas ideas
que iban a atormentarte
y tuviste el apellido
que a ti, te negó tu padre.
Nada te faltó en mi casa
nada más podía darte.

Lavé tu cariño puro
el barro que amontonaste
y te cambié con mis besos
hasta el color de la carne.
Lo que no pude cambiar
fueron esos dos lunares,
ni pude quitar jamás
por más que quise obligarte,
de tu sonrisa, esa entrega,
de tu mirar, el desplante.

La gente clavó en mi pecho
como navajas cortantes,
murmuraciones que fueron dolor
con que me pagaste,
cometiendo esa vileza,
has deshecho dos hogares
el nuestro y el de esos niños,
que se han quedao sin padre.

Lástima me da de ti,
vergüenza me da mirarte
no me vengas a decir
que tengo que perdonarte
porque me quieres aun
y yo no puedo olvidarte

La mortaja de mi pena
han sido esos dos lunares,
esa sonrisa de entrega
ese mirar sin desplante,
son muchas provocaciones
para que un hombre de coraje
tenga tranquilas las manos
y las ideas cabales.

Me estas volviendo loco,
me estas quemando la sangre,
con esa humildad fingida
con que quieres engañarme.
Vete, al lugar que te cuadra,
vete a esperar que, en la calle
te machen con unos besos,
que luego habrán de pagarte.

Vete mujer, no me llores,
no vengas a provocarme,
que en mi corazón
la pena solloza por soleares
y los bronces de un cariño,
tocando, están a funerales.

Vete al lugar que te cuadra,
a calmar soeces hambres
y llenarte el corazón
de cosas inconfesables,
que una mujer como tú,
solo sirve pa mancharse.

Estás fundida en el barro,
eres mujer de la calle.

La barca

LA BARCA de MANEL MARINEL.LO, Llibre "Prosa i Vers" de 1913



A la sorra, abandonada
patint serenes i sol,
hi ha la barca més gemada
de la platja de Sant Pol.
Pobre barca! Ella algun dia
prou les onades partia
i a l’horitzó es dirigia
com l’ocell que emprèn el vol.

De nom li deien “L’Aurora”
i era una albada talment.
Ben tallada, voladora,
com la feia córrer el vent!.
Quan eixia de pesquera
a totes deixava enrere
i tornava la primera
a la platja mansament.

El patró que la manava
era en Pau, amo i patró,
El mariners que portava
els cinc fills del pescador.
Quan de pesquera venia
ne voleu més que alegria!
Ja tot Sant Pol ho sabia
que ella duia el peix millor.

La gent de mar envejava
a n’en Pau l’ermosa sort
que sempre l’acompanyava,
i deia: -Farà un tresor!-
I en Pau, sens altre taleia
que els seus cinc fills,quan els veia
tan gemats i tan bons reia;
reia, l’home, amb el tot el cor!.

Més la mar és tan ermosa
com traïdora,i, una nit
tota serena i flairosa
que semblava un llac dormit,
quan allà en la llunyania
l’ultima barca es fonia,
ella, folla, es removia
lluitant amb el vent ardit.

I el vent va cridar l’oratge
i aquest arribà corrent:
udolava el tro salvatge
xiulava l’onam furient
i les barques açorades
sens timó, esquarterades
a cavall de les onades
eren joguina del vent!.

El pobre Pau,que es trobava
a terra, va llençar un crit:
els fills que tant estimava
tots sols havien sortit.
Més el temporal cedia;
ja alguna barca venia,
quan la seva arribaria,
prou angoixa, prou neguit!

Com que era tan voladora,
“L’Aurora” vingué aviat:
portava el gran, a la proa
o ferit o desmaiat.
El petit, amb la mirada
en el seu germà clavada
assegut a la bancada
semblava un boig rematat.

Els altres tres no tornaven
perquè els havia engolit
la mar fera, quan lluitaven
amb l’oratge amb cor ardit.
Ni la seva jovenesa,
ni el seu tremp, ni sa ardidesa,
els lliuraren d’ésser presa
de la mort aquella nit.

I és per això que, abandonada,
patint serenes i sol,
hi ha la barca més gemada
a la platja de Sant Pol.
I, quan apunta l’aurora
i l’ona brunz somniadora,
tot guaitant la barca, plora
un vellet, que fa condol!

El meu gos amic fidel

EL MEU GOS AMIC FIDEL



Si es cert
que no tens més glòria
que la que et donem aquí,
deixa’m ser el teu amic
i per mi serà una joia,
que joia és poder estimar
aquell que tant ens estima
i a canvi d’un xic d’amor
ens donaria la vida.

Recordo quan de menut
eres com una joguina
igual que felpa i cotó
potser de seda molt fina.
Anaves amunt i avall
com una baldufa xica
i tots els teus acudits
ens feien gracia
i somriure.

Arreu trobaves bon llit
entre draps i sabatilles
i acurrucar-te als meus peus,
era com una delícia.

Amb una pilota vella
feies les mil correries
i com un infant mimós
esperaves les meves carícies.

Ara ja t’has fet gran
com a tots,
et passa la vida
els anys fan que et falti
la il•lusió, el goig
i el delit de viure.
És mes trist el teu mirar
els teus ullets,
no somriuen
i quant t’acariciem el llom
ja no ens llepes,
sols ens mires.
No ens deixis amic fidel
que encara ens dones alegria
es igual si t’has fet vell,
tot va morint cada dia.

Quan arribi el darrer moment
que això també
és llei de vida
et posaré baix d’un roser
potser sota una alzina
i quan no ens vegi ningú
aniré a fer-te companyia
i si se m’espurnen els ulls
diré: -“ Déu, Déu és per culpa de la ventisca”
perquè plorar per un gos,
hi ha molta gent que ho critica.